La Divina comèdia, III: «Paradís» Lectura i interpretació d’un clàssic

Descripción

La Divina comèdia, III: «Paradís»
Lectura i interpretació d’un clàssic
13 d’abril - 14 de desembre 2026
Cursos i tallers

Aquesta lectura interpretativa i progressiva de la Divina comèdia —per grups de cants, en sessions mensuals al llarg de dos anys— es proposa explorar el text tot seguint les principals línies narratives, motius i personatges memorables que fan que el llibre sigui una immortal obra de poesia i un monument literari amb una potència expressiva i de pensament que resisteix magníficament el pas del temps.
No només es tracta de poesia en el sentit estrictament formal —els tercets encadenats de decasíl·labs—, sinó també d’un pensament que, en el més alt nivell filosòfic, travessa de manera genialment crítica i innovadora tots els camps del saber: la religió i la història, la societat i els costums, el llenguatge i la política, l’economia i l’art en les seves formes expressives concretes —la pintura i la música, per exemple, els llenguatges dels quals Dante coneixia a la perfecció. Ben ancorada en la societat i la cultura del seu temps —el final de l’edat mitjana—, aquesta obra és també una projecció de futur, en ser tan plena d’intuïcions visionàries, o profètiques; una obra que mostra, a la posteritat, és a dir a nosaltres, valors i utopies vigents. Poeta europeu com cap altre, i com cap altre coneixedor i hereu de la tradició antiga i medieval, Dante va intuir, quan començaven a forjar-se, els continguts de la civilització moderna, les seves virtuts i els seus conflictes, bo i projectant-los en la dimensió eterna i utòpica del més enllà cristià.

Les tres parts en què es divideix l’obra, Infern, Purgatori i Paradís, corresponen a tres paisatges físics —que el protagonista, en la ficció del poema, recorre físicament— i a tres dimensions espirituals en què els personatges —ànimes de difunts— prenen vida i realitat com en cap altre poema anterior. Per una genial paradoxa, Dante va descobrir, en la ficció novel·lesca de la transcendència, el sentit immanent del món i la manera de representar-lo. Com va ensenyar-nos un dels lectors més perspicaços de la Comèdia, Erich Auerbach, Dante va ser el primer a representar la realitat, i d’aquesta manera va formar, tot educant-lo, el públic de la literatura occidental.

13 d'abril de 2026
Cants I–IV
L’harmonia de l’univers i el neoplatonisme; el cel de la Lluna i el lloc de la dona en la creació; Piccarda i la teoria del vot.

18 de maig de 2026
Cants V–IX
El cel de Mercuri; Justinià i l’epopeia de l’Imperi romà. El cel de Venus: el Regne de Nàpols, Catalunya i el «maleït florí».

22 de juny de 2026
Cants X–XVII
El cel del Sol i la saviesa: sant Francesc i sant Domènec; la resurrecció de la carn. El cel de Mart i la noblesa de Dante; Cacciaguida i la història de Florència; la investidura poètica de Dante: una missió providencial.

5 d'octubre de 2026
Cants XVIII–XXII
El cel de Júpiter i la justícia divina i humana; monarquia universal i estat nacional. El cel de Saturn i el misticisme contemplatiu: la fugida del món.

9 de novembre de 2026
Cants XXIII–XXIX
El cel de les Estrelles i el triomf de Crist i Maria; l’examen de Dante; Adam i el llenguatge humà. El Cristal·lí, o primer cel mòbil: la creació i l’ordre celeste. Les jerarquies angèliques.

14 de desembre de 2026
Cants XXX–XXXIII
L’Empiri, i la «càndida rosa» dels benaurats; l’última invectiva de Beatriu i el seu comiat: un somriure llunyà. Sant Bernat i l’oració a la Verge; la visió final.



ParticipantsRaffaele Pinto